La sort de l’ignorant

Una nena, una calculadora, un home superdotat. Ansietat.

Així és com comença la genialíssima opera prima de Darren Aronofsky, Pi (1998). El mestre de les sensacions i del thriller psicològic no podia començar millor. Per mi, creant una obra mestra que no igualaria ni amb Requiem for a dream,  The Wrestler o la recent Black Swan.

Dirigida amb tant sols 29 anys, compta amb un desconegut Sean Gullette, encarnant al protagonista de la història, un científic brillant que està a punt de realitzar el descobriment més important de la seva vida: la descodificació del sistema numèric que regeix el caos del mercat borsari, però primer ha de trobar el valor del nombre Pi.

Rodada en blanc i negre, amb una estètica que, per moments, recorda a Eraserhead (David Lynch, 1977) i acompanyada pel mestre Clint Mansell (a qui li dóno el 50% de mèrit en la posterior Requiem for a dream, per la música), no és un film convencional.

La pel·lícula té, com totes (obvio els films d’avantguarda), una narració. Però la narració no és l’important. Aronofsky ens planteja un joc de sensacions, ens envia contínuament estímuls perquè nosaltres els descodifiquem i n’extraiem un missatge. Però aquest no es pot extreure fins al final, i havent passat pels escassos 84 minuts que dura el metratge.

El més rellevant és que el personatge principal no és dins de la pel·lícula, som nosaltres. El director nord-americà fa que experimentem el que hauria d’experimentar el protagonista, i generalment és angoixa, ansietat. I per això fa servir metàfores visuals encertades que penetren directament en el nostre cervell. Encara que la totalitat de la pel·lícula es podria descriure com una metàfora al servei de la idea.

Posteriorment continuarà experimentant amb l’ansietat i l’angoixa a Requiem for a dream i a Black Swan (on també en serem protagonistes, sobretot a l’última).

Tornant a Pi, la pel·lícula la podríem dividir en 80+4. Vuitanta minuts de patiment, després catarsi, i 4 minuts de recuperació, de plaer, de felicitat. Mitjançant les sensacions, creades a partir de la mescla d’imatges i música a parts iguals, aconsegueix sentiments angoixants a l’espectador, que es torna una persona racional i obsessionada en desxifrar el nombre.

Al final, quan aquesta obsessió es torna irremeiablement nociva, tòxica i perillosa, el protagonista pren la decisió d’acabar amb ella. La racionalitat extrema de voler explicar-ho tot amb nombres, la obsessió del perfeccionisme, l’activitat frenètica del cervell. Tot és acabat de la manera més salvatge i a la vegada més efectiva. Lobotomia. Ignorància. Despreocupació. Felicitat.

En una escena quasi final magnífica, imatge que corona el meu bloc, tant l’espectador com el protagonista aconsegueixen la catarsi desitjada. Però no deixa de ser una metàfora que ens deixa clar el missatge.

La racionalitat extrema porta a desconèixer, i a saber que desconeixes. I a la vegada, crea una obsessió per tapar els forats del desconeixement, que porta a més forats. La racionalitat extrema és obsessiva perquè té fam de control, i a l’hora reprimeix. Intenta controlar els instints perquè els instints no el dominin. Així doncs, impera un sentiment cruel d’ansietat, produït pel descontrol del control.

La ignorància, pel contrari, actua plenament per instint, es mou per plaer, per satisfer les necessitats quan es generen. No reprimeix i no té fam ni de control ni de saber. Desconeix que desconeix. Crea felicitat per la despreocupació, per la no-dependència. Aquell nen petit que confia plenament en l’existència dels reis mags, i que amb il·lusió prepara llet, i galetes, perquè estiguin contents. Aquella felicitat que s’explicita el dia següent quan ha vist que aquella carta els ha arribat. La ignorància dóna, en molts casos, la felicitat. Perquè l’home ignorant no sap que ho és.

En tot cas, no és pas una apologia de la ignorància. Com bé apuntava George Orwell a l’anti-utopia política 1984, la ignorància és força. Orwell ho farà servir com una de les potes de suport dels governs autoritaris. Un poble ignorant és un poble fàcil de controlar. 2×2=5.

El missatge que proposa Aronofsky és molt interessant però pot ser difícil de digerir. L’intel·lectual, el coneixedor, el racional, enveja la sort de l’ignorant. El ser capaç de tocar la felicitat amb els dits. L’ignorant no enveja l’intel·lectual, perquè no té inquietuds racionals.

L’obra mestra d’Aronofsky té un final apoteòsic.

Una nena, una calculadora, un home ignorant. Felicitat.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s