La valentia de Wall-e

L’altre dia vaig tenir la ocasió de veure la que probablement és la millor pel·lícula de Disney-Pixar, Wall-e (Andrew Stanton, 2008).

A causa de la contaminació, la Terra està coberta d’escombraries. Per netejar-la i tornar a fer-ne un món habitable, els habitants van deixar el planeta i van instal·lar milions de robots. No obstant això, la programació d’aquests robots va fallar, amb la excepció de Wall-e. Després 700 anys dedicat a fer les tasques per les quals va ser construït, Wall-e descobreix un nou objectiu en la seva vida quan coneix un elegant robot de recerca anomenada Eve. Aquesta s’adona que, sense voler, Wall-e ha trobat la clau per al futur del planeta, i torna immediatament a l’espai per informar sobre els seus descobriments als humans, els quals porten molt temps esperant amb impaciència la notícia que poden tornar a casa amb garanties de seguretat.

La pel·lícula sorprèn per moltes coses. Quasi no hi ha diàleg, però la quantitat de coses que expressa, amb la música, els gests, fins i tot les mirades robòtiques dels dos personatges principals és brutal. La música perfectament triada (moment La Vie en rose, d’Edith Piaf, interpretada per Louis Armstrong), la fotografia, fantàstica, i el guió són elements que sustenten el gran homenatge que és aquesta pel·lícula.

 El film de Stanton rendeix culte a 2001: Una odissea de l’espai (2001: A Space Odyssey), de Stanley Kubrick. I pràcticament podríem dir que s’explicita. De nou, l’enemic a Wall·e no serà un altre que HAL 9000, o el fill d’aquest, l’Autopilot, una màquina que voldrà agafar el control (Asimov ja ho avisava) i vetllar pels seus propis interessos. Altres referències clares a 2001 són les naus individuals o la cèlebre Also sprach Zarathustra (Així va parlar Zarathustra), al final de la pel·lícula.

Per altra banda, mai una història d’amor entre dos robots, aparentment màquines mancades de sentiments,  podria estar tan ben narrada i emocionar tant, o més, com una història humana.

Un altre element interessant és la crítica preventiva a un distòpic futur, en el qual els humans s’han deshumanitzat completament. Al cap de 700 anys, les persones romanen tot el dia assegudes en una mena de cadira accessoritzada, amb la qual ens movem sense aixecar-nos, el menjar és en forma de beguda i no tenim relacions personals reals. Les relacions interpersonals es fan a través de la pròpia cadira individual a través d’un programa semblant al que ara seria l’Skype. Obesitat, deshumanització, vagància extrema, vides sense cap objectiu. Sembla que els més humans són els dos robots protagonistes.

M’agradaria també centrar-me en el nou HAL, i en el vell. Dos robots que, aparentment, obeeixen les ordres dels humans fins que són “amenaçats” de deixar de funcionar. Quan ensumen que se’ls apartarà, ho intentaran evitar com sigui. En tot cas, sembla que no estan programats segons les Tres Lleis d’Isaac Asimov.

Paral·lelament, aquell mateix dia vaig llegir una entrevista al cofundador d’Attac, Christian Felber,  que propugna un sistema anomenat economia del bé comú. En una variació de l’economia de mercat, proposa un sistema polític i econòmic ètic que acabi beneficiant a la societat, i no a l’egoisme i l’egocentrisme de quatre peixos grans. El més interessant és, que en un període d’incertesa, on es critica el sistema financer però ningú proposa alternatives, Attac, i Felber, concreten mesures que ajudarien a crear un sistema just. Demana transparència, limitació de sous i més mesures que “perjudicarien” a les grans fortunes en benefici del bé comú. I poso entre cometes perjudicar perquè certament podrien continuar mantenint un nivell de vida elevat.

En tot cas, aquest sistema entraria en xoc amb, precisament, les grans fortunes, els grans mercats i en general els que controlen tot el “cotarro”. Però, per altra banda, és un sistema que pot començar des de baix, des de l’autoconsciència de consumir productes que pertanyin a aquesta filosofia i de penalitzar als que no hi vulguin entrar. Deixem que hi hagi competència, però que vingui acompanyada d’ètica i justícia.

Durant molts anys hem cregut que el poder el tenia el poble (d’aquí l’origen de la paraula democràcia) i ara ens hem adonat que vivim immersos en una mena de mercatocracia, on no hi ha cap problema a enganyar el poble en benefici dels interessos propis. Dient-ho d’una altra manera: ens pensàvem que comandàvem la nau i ara veiem que ha estat en HAL, qui ho feia. I, com en Wall·e, o Dave Bowman, haurem d’intentar desautoritzar-lo, per comandar-la de nou.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s