About Àlex Carné

Em dic Àlex Carné, però els meus amics em diuen Àlex. Suposo que és normal, lo altre és incòmode i llarg. M'agrada molt la ràdio i des de fa alguns anys, i inexplicablement, m'han deixat parlar per alguns micròfons. També m'encanta la música i sóc molt fan de Daddy Yankee, Enrique Iglesias o Gemeliers...bé, concretament sóc fan de la idea que es retirin. Tinc preferència pel rock progressiu i psicodèlic. I no, no prenc LSD. Col·lecciono vinils i porto ulleres de pasta, però només he trepitjat una vegada l'Heliogàbal.

La vida de l’home gris

La televisió o el cinema són dos dels grans motors i creadors d’imaginaris socials i individuals. Són els grans generadors d’expectatives. Són qui adjudiquen el tipus de vida que un individu ha de portar. El tipus de vida correcte, s’entén. Perquè si portes un altre tipus de vida, ets diferent. En les dues plataformes hi trobem vides d’èxit, gent que ho té tot, que fa realitat els seus somnis. En definitiva, se’ns ven gent feliç, amb models de vida moltes vegades artificials, però, al cap i a la fi, materialment exitosos. Trobem persones que han aconseguit grans béns, materials, casant-se amb gent, explicant les seves coses i sense haver de passar per la gran llosa d’estudiar, aquesta cosa que volen que fem els professors i que no serveix per res. Perquè, total, qui aplica equacions a la vida real? I és més, qui aplica integrals als platós de televisió? Es parla d’altres tipus d’integrals, allà.

L’home i la dona grisos, asseguts al sofà, amb mirada impertèrrita, devoren vides alienes triomfants. I l’inconscient treballa. Perquè són grisos, i ho deixen a l’inconscient. D’aquesta manera, quasi sense adonar-se’n, creen referents i referències. Quan s’aixequen del sofà, al cap d’unes hores, la comparació és inevitable. La vida material de l’home gris és encara més gris si es compara amb l’home d’or de la televisió. O amb aquell home que surt en aquella pel·lícula. Que és un personatge, que té un guió, que el petó amb la dona guapa està escrit. Però és un referent per l’home gris. Aquella és la vida de veritat. Donar-se un petó amb la dona guapa. I després? I després passejar per una platja, a mitja tarda i a l’estiu, mentre t’enfoca una camera amb un Gran Pla General. I després? I després els títols de crèdit.

Aquest mateix home, que segons l’hora del dia canvia la tonalitat de gris, amb la seva dona, que canvia de gris segons en quin dia es troba de l’ovulació, va al cine, a veure Spiderman. Ara els superherois s’han posat molt de moda, perquè tracta d’homes grisos, molt grisos, que aconsegueixen fer-se d’or, i tenir èxit, i fer petons a dones guapes. I l’home, d’un gris lluminós, surt de la sala amb una barra verda d’autoestima carregada al 100%, que s’esmicola mica en mica a cada minut que passa, perquè no és Superman, i no pot salvar dones que cauen d’un centvinticinquè pis d’una torre alta, que està en una ciutat on no anirà mai.

L’home gris, ja sense la dona gris, perquè són grisos i a vegades necessiten canviar un gris clar per un gris més fosc, obre el diari i llegeix que la depressió és una de les grans epidèmies del segle XXI. L’home gris pensa que es sent deprimit, o que té un principi de depressió, o que està trist. I no sap perquè. Però ho deixa córrer. Això de pensar ho deixa a l’inconscient, que no descansa.

La fi i el món

“La Guerra de los Mundos”, “El día de mañana”, “2012”. Fa cinc dies, el món coincidia en parlar d’un mateix tema: la fi del món. El que els maies van escriure en una pedra va crear un debat enorme, amb la majoria de gent escèptica, i alguns, força ingenus, que ja habitualment s’ho creuen tot.

Les tres primeres pel·lícules a què faig referència representen tres films que donen una visió de la fi del món, de com es produirà i qui seran els agents implicats. Coincideixen de manera semblant els comentaris que observàvem a Twitter, o a Facebook, sobre la suposada fi. Meteorits, grans tempestes, aliens, epidèmies, robots que prenen el control…el món s’ha d’acabar per un fet extern. Sempre és l’agent extern el que ve a prendre’ns el que és nostre.

Poques pel·lícules s’han atrevit a posar en joc el qui ara mateix té el potencial més gran per acabar amb el planeta Terra: l’humà. Si bé les probabilitats perquè s’acabi el món son ara escasses, el que és clar és que les probabilitats de tenir el detonant a casa són més altes que mai.

Per il·lustrar això, el missatge que va enviar l’any 1855 el Gran Cap Seattle de la tribu Suwamish al President dels Estats Units, Franklin Pierce, quan volia comprar la terra en què vivien: “La Terra no pertany als homes, sinó que els homes pertanyen a la Terra”.

Image

Decàleg per a una bona entrevista, segons Xavier Bosch

  1. Enregistrar sempre. Encara que et sigui més fàcil prendre notes, el fet de complementar-ho amb una gravadora és sempre la millor opció. Si l’has de transcriure, sempre pots tirar endavant i endarrere per saber què diu exactament l’entrevistat.
  2. Mirar els ulls. És vital si vols que l’entrevistat es senti còmode i, sobretot, que vegi que algú se l’escolta.
  3. Deixar parlar. No tallar-lo a cada frase és important perquè l’entrevistat pugui llançar el seu missatge i és una arma de doble fil: els silencis després d’una resposta donen a entendre a l’entrevistat que ha de continuar amb la resposta, això fa que sovint s’embarbussi amb el seu missatge i acabi deixant anar un gran titular.
  4. Amb un somriure ferm, es pot preguntar qualsevol cosa. Jordi Évole ha portat aquest consell a l’extrem, aconseguint titulars molt interessants.
  5. Preguntar no és ofendre. A no ser que la pregunta vagi totalment intencionada a ofendre o a donar informació falsa expressament, es pot preguntar de tot.
  6. Preguntes curtes i molt pensades. D’aquesta manera es desarma al l’entrevistat. Sovint quan les frases són llargues, al principi de la pregunta l’entrevistat ja es situa i, per tant, pot començar a pensar una resposta, o ja sap per on anirà. Les preguntes curtes fan que l’entrevistat no tingui temps a pensar i, per tant, t’asseguren respostes més espontànies i menys institucionals.
  7. Escoltar l’entrevistat. Per molt que un tingui un guió, no podem ser màquines de fer preguntes. Sovint respostes de l’entrevistat poden portar a altres preguntes, i l’entrevista pot acabar essent molt més interessant.
  8. Pensar en tots els escenaris. Quan es pensen totes les preguntes, s’han de pensar també les possibles respostes de l’entrevistat, així estaràs preparat per “contra-atacar” amb una altra pregunta.
  9. Ser original, fugir del tòpic. “¿Justo resultado, no?”, a un futbolista quan abandona el terreny de joc, seria un exemple de mala pregunta. S’ha d’intentar innovar per treure noves respostes i noves conclusions. Si preguntem el mateix que li varen preguntar a l’entrevistat la setmana passada, el més normal seria que obtinguéssim la mateixa resposta.
  10. Fer autocrítica sempre i en tots els casos. A l’acabar l’entrevista, és important revisar errors comesos, així com èxits, per saber com fer-ho millor en la següent.

La supèrbia occidental

Quan mirem al nostre voltant, i parlo d’algú que ho fa des d’Espanya, França, els Estats Units, Alemanya o Itàlia…quan ho fem, no parem de veure avenços tecnològics, gent connectada per aquí i per allà, aparells petits que ens permeten fer “grans coses”, en definitiva, i des del nostre punt de vista, veiem una societat que avança. I si avança és gràcies a la intel·ligència dels països avançats, que anomenem del primer món, que tira endavant tota la resta, que pot presumir de la millor tecnologia del món i pot donar lliçons als demés, perquè, relacionant-ho, som més intel·ligents.

Aquí, el problema real de tots aquests pensaments, orientats per la mirada occidental, de nou, és que l’axioma és fals. Partim de la seguretat suprema que la tecnologia és símbol absolut de la intel·ligència. I més que això, que tecnologia significa intel·ligència. Però, la intel·ligència tal i com la coneixem està totalment occidentalitzada. De petits, a tots ens han fet la prova del quocient intel·lectual, que deia qui era més o menys apte, o vàlid, per formar part de la societat. Però no s’especificava de quina.

Fa uns anys es va fer un experiment que consistia a fer viure durant uns dies a un habitant de tribu africana, a un país occidental. Tothom es reia d’ell, no sabia fer res. Òbviament no sabia el que era un ordinador, no sabia què era o com funcionava el transport per la ciutat, no comprenia que hagués de comprar menjar, etc. El cas és que l’experiment també es va fer a la inversa. Era un occidental, habitant d’una gran ciutat, el que va passar uns dies a la tribu africana. Com podeu imaginar, era el “tonto” del poble. No sabia pescar, o caçar, o curar-se una ferida. En definitiva, tant un com l’altre eren ximples quan els treies de la seva civilització. Això ens fa veure que la intel·ligència depèn d’un context i és inherent i exclusiva d’aquest.

Tota la vida hem viscut pensant, i el meu pessimisme em fa pensar que continuarem de la mateixa manera, que els occidentals som la força, la raó, els que saben com fer les coses.

Ens trobem actualment en una crisi econòmica que ve sumada a una gran crisi de valors, encara que aquesta fa anys que es diu que hi és. Potser, Occident hauria de fer autocrítica i pensar que intel·ligència no està associada a tecnologia, sinó a valors. Que un país intel·ligent és aquell que no fomenta els valors de l’egoisme, del materialisme, de la competitivitat a tot preu, de la ignorància o de la supèrbia. Potser un país intel·ligent és aquell que comença i acaba amb el valor absolut, el que permet tota la resta: el respecte.

Primeres impressions (superficials) sobre la política italiana

–       Mario Monti, cap del govern italià, ha dimitit per acabar amb el govern tecnòcrata imposat des de la Unió Europea i ha refusat annexionar-se a la coalició de centre-dreta. Ha posat a disposició dels partits el seu pla de reformes per aquells qui el vulguin aplicar. Les eleccions es celebraran el febrer del 2013.

–       Monti, qui els italians refusaven en un inici, ha acabat sent un “polític” molt valorat entre els ciutadans, que veuen com les polítiques tecnòcrates han ajudat a arreglar, en la mesura del possible, la desastrosa herència que havien rebut de Berlusconi.

–       Al contrari d’Espanya i més tirant cap a Catalunya, l’arc parlamentari està molt fragmentat, però la majoria de partits sempre s’acaben organitzant en dues grans coalicions que representen l’esquerra i la dreta. En aquests moments, ja que els noms sempre varien, el Partito Democratico i el Popolo della Libertá.

–       Hi ha un partit independentista al nord d’Itàlia, la Lega Nord, que vol la independència de la zona de Padània, sobretot perquè creuen que el nord finança al sud de forma injusta. A diferència del moviment sobiranista català, la Lega Nord, qui representa els independentistes, és un partit de dretes i xenòfob. Aquest partit sempre, o quasi, s’ha aliat en coalició amb els conservadors. Últimament, per tant, amb Berlusconi.

–       Demografia i vots: A la zona de Padània, al nord, es disputen els vots sobretot entre la Lega Nord i el Popolo della Libertá. Al sud de Padània, des de Bologna, i fins a Roma, guanyen les esquerres. Al sud, generalment guanya la dreta. A la illa de Sardenya, els vots estan força dividits.

–       Pel Partito Democratico, que representa el centre-esquerra, el candidat serà, després de les primàries de novembre, Pier Luigi Bersani, un polític amb molta experiència i que representa els vells valors de l’esquerra. Enfront, a les primàries, tenia un joveníssim Matteo Renzi, alcalde de Florència i que alguns titllen de “berlusconià” pel to i el contingut dels seus discursos, populistes, i que va estar a punt de ser la sorpresa a les primàries. Les seves idees es basaven en reformar, de dalt a baix, l’esquerra.

–       Pel Popolo della Libertá, el partit conservador, Berlusconi es tornarà a presentar a unes eleccions. Angelino Alfano, qui havia de ser inicialment el candidat pel 2013, no tenia prou carisma per derrotar Bersani, va pensar Berlusconi, així que, en un gir cinematogràfic inesperat, ‘Il Cavaliere’ va dir, el 5 de desembre d’aquest any, que s’havia de presentar a les eleccions. Que era necessari, i que ho feia per Itàlia.

–       El Vaticà no està representat de forma explícita a l’arc parlamentari, però representa una força política molt gran i que actua tant en la dreta com en l’esquerra i representa, encara a Itàlia, una influència molt important dins el poder econòmic i polític.

–       Les eleccions de 2013 es preveuen dures pels dos candidats, tot i que alguns diuen que Berlusconi, a l’anterior legislatura, va sobrepassar un límit. Si els italians tenen cap, o el retroben després del rentat dels mitjans berlusconians durant generacions, no deixaran que ‘Il Cavaliere’ torni a vèncer unes eleccions i espatlli el que ‘Il professore’ Monti (la de posar sobrenoms és una tradició que hem d’exportar) ha fet per Itàlia durant aquests 13 mesos al govern.l43-bersani-monti-berlusconi-111205185611_big

L’Evangeli, segons Jesucrist

Al final, després de deixar primer els ases davant de la menjadora, van asseure’s els viatgers per menjar, començant pels homes, perquè ja sabem que les dones són les segones en tot, només cal recordar una vegada més, i no serà l’última, que Eva va ser creada després d’Adam i d’una costella seva, quan aprendrem que hi ha certes coses que només se’ns començaran a fer entenedores quan ens decidim a remuntar-nos a les fonts.

José  Saramago.  L’Evangeli, segons Jesucrist

Sobre la vaga i l’esquerra

Avui dia 14 de novembre ha estat el dia del què i del qui. El què és una vaga general que demana tirar enrere una injusta reforma laboral, tornar a posar en valor els drets socials, no retallar ni en sanitat ni en ensenyament i, entre moltes coses més, que es frenin les desigualtats. En el qui no ens posarem mai d’acord pel què fa a xifres, però sí que uns quants centenars de milers de ciutadans de tot el país han estat els protagonistes d’aquesta vaga. Però hi ha un altre qui, els qui portaran aquest sentiment, aquestes protestes, al Congrés dels Diputats. Però, realment existeix aquest qui? Existeix algú que representi políticament a aquests ciutadans?

“D’Alema, di’ una cosa di ‪sinistra, di’ una cosa anche non di sinistra, una cosa di civilta’, D’Alema di’ una cosa, qualcosa , reagisci!, exclamava desesperat Nanni Moretti a la pel·lícula Aprile, mentre veia un debat entre Silvio Berlusconi i Massimo D’Alema, candidat pel partit socialdemòcrata.

La vaga del 14 de novembre evidencia una vegada més que no només hi ha una crisi econòmica i financera sinó que hi ha una crisi social molt important. Hi ha crisis a les llars i les llars no es senten recolzades. Perquè la crisi també és política, i concretament de l’esquerra.

El missatge del 14N és també la impotència de no ser escoltats. La impotència de no tenir una veu, o un altaveu, que parli per ells a la cambra de diputats. I la busca desesperada d’un líder, d’algú que toqui de peus a terra i a la vegada faci front a les polítiques liberals que es critiquen des de la manifestació. El que, en teoria és el partit majoritari d’esquerres és el mateix que fa pocs mesos va tirar enrere la reforma de la llei hipotecaria i que, ara cínicament, fa veure que en lamenta les conseqüències. Els sindicats cada cop tenen menys credibilitat. Per una banda, perquè la seva feina a Espanya de moment és dubtosa quant a efectes i, per altra banda, perquè continuen rebent subvencions del govern. Fins que aquests no siguin realment autònoms no es tornaran a guanyar la confiança dels treballadors.

Quant al tema dels piquets ‘informatius’ no hi ha debat. La base de tot moviment, de tota protesta, és el respecte. La pluralitat d’opinions és essencial en un estat democràtic i la vaga és un dret que té qualsevol ciutadà. Però el dret a escollir és fonamental i forma part de la llibertat de l’individu. Llibertat que després es reclama en forma col·lectiva. En tot cas, els piquets no representen a la gran majoria de persones que es manifesten pacíficament per unes causes comprensibles.

La crisi econòmica i financera, la crisi social, seguirà doncs comandada per la dreta, a l’espera d’un líder que sigui capaç de transformar les protestes del carrer en propostes polítiques. Mentrestant, el Partit Alfa —denominació d’Enric Juliana— continuarà governant amb la màxima tranquil·litat que li reporta no tenir oposició.

Cartell del Partito Democratico, partit majoritari d’esquerres a Itàlia