La sort de l’ignorant

Una nena, una calculadora, un home superdotat. Ansietat.

Així és com comença la genialíssima opera prima de Darren Aronofsky, Pi (1998). El mestre de les sensacions i del thriller psicològic no podia començar millor. Per mi, creant una obra mestra que no igualaria ni amb Requiem for a dream,  The Wrestler o la recent Black Swan.

Dirigida amb tant sols 29 anys, compta amb un desconegut Sean Gullette, encarnant al protagonista de la història, un científic brillant que està a punt de realitzar el descobriment més important de la seva vida: la descodificació del sistema numèric que regeix el caos del mercat borsari, però primer ha de trobar el valor del nombre Pi.

Rodada en blanc i negre, amb una estètica que, per moments, recorda a Eraserhead (David Lynch, 1977) i acompanyada pel mestre Clint Mansell (a qui li dóno el 50% de mèrit en la posterior Requiem for a dream, per la música), no és un film convencional.

La pel·lícula té, com totes (obvio els films d’avantguarda), una narració. Però la narració no és l’important. Aronofsky ens planteja un joc de sensacions, ens envia contínuament estímuls perquè nosaltres els descodifiquem i n’extraiem un missatge. Però aquest no es pot extreure fins al final, i havent passat pels escassos 84 minuts que dura el metratge.

El més rellevant és que el personatge principal no és dins de la pel·lícula, som nosaltres. El director nord-americà fa que experimentem el que hauria d’experimentar el protagonista, i generalment és angoixa, ansietat. I per això fa servir metàfores visuals encertades que penetren directament en el nostre cervell. Encara que la totalitat de la pel·lícula es podria descriure com una metàfora al servei de la idea.

Posteriorment continuarà experimentant amb l’ansietat i l’angoixa a Requiem for a dream i a Black Swan (on també en serem protagonistes, sobretot a l’última).

Tornant a Pi, la pel·lícula la podríem dividir en 80+4. Vuitanta minuts de patiment, després catarsi, i 4 minuts de recuperació, de plaer, de felicitat. Mitjançant les sensacions, creades a partir de la mescla d’imatges i música a parts iguals, aconsegueix sentiments angoixants a l’espectador, que es torna una persona racional i obsessionada en desxifrar el nombre.

Al final, quan aquesta obsessió es torna irremeiablement nociva, tòxica i perillosa, el protagonista pren la decisió d’acabar amb ella. La racionalitat extrema de voler explicar-ho tot amb nombres, la obsessió del perfeccionisme, l’activitat frenètica del cervell. Tot és acabat de la manera més salvatge i a la vegada més efectiva. Lobotomia. Ignorància. Despreocupació. Felicitat.

En una escena quasi final magnífica, imatge que corona el meu bloc, tant l’espectador com el protagonista aconsegueixen la catarsi desitjada. Però no deixa de ser una metàfora que ens deixa clar el missatge.

La racionalitat extrema porta a desconèixer, i a saber que desconeixes. I a la vegada, crea una obsessió per tapar els forats del desconeixement, que porta a més forats. La racionalitat extrema és obsessiva perquè té fam de control, i a l’hora reprimeix. Intenta controlar els instints perquè els instints no el dominin. Així doncs, impera un sentiment cruel d’ansietat, produït pel descontrol del control.

La ignorància, pel contrari, actua plenament per instint, es mou per plaer, per satisfer les necessitats quan es generen. No reprimeix i no té fam ni de control ni de saber. Desconeix que desconeix. Crea felicitat per la despreocupació, per la no-dependència. Aquell nen petit que confia plenament en l’existència dels reis mags, i que amb il·lusió prepara llet, i galetes, perquè estiguin contents. Aquella felicitat que s’explicita el dia següent quan ha vist que aquella carta els ha arribat. La ignorància dóna, en molts casos, la felicitat. Perquè l’home ignorant no sap que ho és.

En tot cas, no és pas una apologia de la ignorància. Com bé apuntava George Orwell a l’anti-utopia política 1984, la ignorància és força. Orwell ho farà servir com una de les potes de suport dels governs autoritaris. Un poble ignorant és un poble fàcil de controlar. 2×2=5.

El missatge que proposa Aronofsky és molt interessant però pot ser difícil de digerir. L’intel·lectual, el coneixedor, el racional, enveja la sort de l’ignorant. El ser capaç de tocar la felicitat amb els dits. L’ignorant no enveja l’intel·lectual, perquè no té inquietuds racionals.

L’obra mestra d’Aronofsky té un final apoteòsic.

Una nena, una calculadora, un home ignorant. Felicitat.

La valentia de Wall-e

L’altre dia vaig tenir la ocasió de veure la que probablement és la millor pel·lícula de Disney-Pixar, Wall-e (Andrew Stanton, 2008).

A causa de la contaminació, la Terra està coberta d’escombraries. Per netejar-la i tornar a fer-ne un món habitable, els habitants van deixar el planeta i van instal·lar milions de robots. No obstant això, la programació d’aquests robots va fallar, amb la excepció de Wall-e. Després 700 anys dedicat a fer les tasques per les quals va ser construït, Wall-e descobreix un nou objectiu en la seva vida quan coneix un elegant robot de recerca anomenada Eve. Aquesta s’adona que, sense voler, Wall-e ha trobat la clau per al futur del planeta, i torna immediatament a l’espai per informar sobre els seus descobriments als humans, els quals porten molt temps esperant amb impaciència la notícia que poden tornar a casa amb garanties de seguretat.

La pel·lícula sorprèn per moltes coses. Quasi no hi ha diàleg, però la quantitat de coses que expressa, amb la música, els gests, fins i tot les mirades robòtiques dels dos personatges principals és brutal. La música perfectament triada (moment La Vie en rose, d’Edith Piaf, interpretada per Louis Armstrong), la fotografia, fantàstica, i el guió són elements que sustenten el gran homenatge que és aquesta pel·lícula.

 El film de Stanton rendeix culte a 2001: Una odissea de l’espai (2001: A Space Odyssey), de Stanley Kubrick. I pràcticament podríem dir que s’explicita. De nou, l’enemic a Wall·e no serà un altre que HAL 9000, o el fill d’aquest, l’Autopilot, una màquina que voldrà agafar el control (Asimov ja ho avisava) i vetllar pels seus propis interessos. Altres referències clares a 2001 són les naus individuals o la cèlebre Also sprach Zarathustra (Així va parlar Zarathustra), al final de la pel·lícula.

Per altra banda, mai una història d’amor entre dos robots, aparentment màquines mancades de sentiments,  podria estar tan ben narrada i emocionar tant, o més, com una història humana.

Un altre element interessant és la crítica preventiva a un distòpic futur, en el qual els humans s’han deshumanitzat completament. Al cap de 700 anys, les persones romanen tot el dia assegudes en una mena de cadira accessoritzada, amb la qual ens movem sense aixecar-nos, el menjar és en forma de beguda i no tenim relacions personals reals. Les relacions interpersonals es fan a través de la pròpia cadira individual a través d’un programa semblant al que ara seria l’Skype. Obesitat, deshumanització, vagància extrema, vides sense cap objectiu. Sembla que els més humans són els dos robots protagonistes.

M’agradaria també centrar-me en el nou HAL, i en el vell. Dos robots que, aparentment, obeeixen les ordres dels humans fins que són “amenaçats” de deixar de funcionar. Quan ensumen que se’ls apartarà, ho intentaran evitar com sigui. En tot cas, sembla que no estan programats segons les Tres Lleis d’Isaac Asimov.

Paral·lelament, aquell mateix dia vaig llegir una entrevista al cofundador d’Attac, Christian Felber,  que propugna un sistema anomenat economia del bé comú. En una variació de l’economia de mercat, proposa un sistema polític i econòmic ètic que acabi beneficiant a la societat, i no a l’egoisme i l’egocentrisme de quatre peixos grans. El més interessant és, que en un període d’incertesa, on es critica el sistema financer però ningú proposa alternatives, Attac, i Felber, concreten mesures que ajudarien a crear un sistema just. Demana transparència, limitació de sous i més mesures que “perjudicarien” a les grans fortunes en benefici del bé comú. I poso entre cometes perjudicar perquè certament podrien continuar mantenint un nivell de vida elevat.

En tot cas, aquest sistema entraria en xoc amb, precisament, les grans fortunes, els grans mercats i en general els que controlen tot el “cotarro”. Però, per altra banda, és un sistema que pot començar des de baix, des de l’autoconsciència de consumir productes que pertanyin a aquesta filosofia i de penalitzar als que no hi vulguin entrar. Deixem que hi hagi competència, però que vingui acompanyada d’ètica i justícia.

Durant molts anys hem cregut que el poder el tenia el poble (d’aquí l’origen de la paraula democràcia) i ara ens hem adonat que vivim immersos en una mena de mercatocracia, on no hi ha cap problema a enganyar el poble en benefici dels interessos propis. Dient-ho d’una altra manera: ens pensàvem que comandàvem la nau i ara veiem que ha estat en HAL, qui ho feia. I, com en Wall·e, o Dave Bowman, haurem d’intentar desautoritzar-lo, per comandar-la de nou.

Busca, troba i gaudeix de la felicitat

La següent reflexió sorgeix a la meva terrassa, amb un got gros de Coca-Cola, on prèviament hi he posat tres glaçons de gel i una rodanxa de llimona. Són quasi les deu de la nit.

La pel·lícula Amélie (Le Fabuleux destin d’Amélie Poulain, títol original) és probablement el millor film que ha dirigit Jean-Pierre Jeunet. En ella hi trobem una magnífica Audrey Tautou de protagonista, que representa a una jove que ha trobat el seu objectiu a la vida: fer feliç als demés. A partir d’aquí, s’ho farà per ajudar a aquelles persones que necessiten un petit cop de mà per a sortir de les seves vides rutinàries i les impulsarà cap a una vida més feliç.

Amélie és un d’aquells personatges que passaran a la història del cine per ser aparentment molt distant i a la vegada crear-nos una enorme empatia. Per la forma de pensar no concorda amb l’egoisme que impera a la societat actual.

Una pel·lícula d’estètica diferent, però molt agradable, amb una història simple però explicada de forma extremadament original. Un guió fantàstic i un veïnat pel record.

No vull deixar de banda un dels, per mi protagonista de la pel·lícula, Yann Tiersen, el genial músic francès que no complementa la història sense més, sinó que forma part de la pròpia narració. El que Jeunet ens explica no pot ser totalment comprès sense les notes que ens regala Tiersen.

Amb tot això, no ens podem oblidar de la gran recomanació que ens proposa la pel·lícula: busca, troba i gaudeix dels petits plaers. Busca allò que et fa feliç, però no oblidis que pot ser tan insignificant que costi de veure. Troba-ho, i quan ho hagis trobat no n’abusis. Però, de tant en tant, quan ho necessitis, vés-ho a buscar. És en aquests moments de crisi és quan més sorgeix la necessitat d’anar a buscar aquests petits plaers.

A la televisió, sovint ens ensenyen grans mansions, joves que malgasten diners en iots enormes o nenes de setze anys que reclamen, i obtenen, joies per valor de grans sumes de diners. I nosaltres sentim enveja. Amélie en té prou a ficar la mà dins un sac de llegums per equiparar-se en felicitat a aquests nous rics mediàtics. Sobrevalorem alguns plaers i n’infravalorem d’altres.

Tot i que, d’alguna manera, ens pugui semblar que la vida d’Amélie Poulain dista molt a la nostra, i que molts anhelen aquesta manera de viure, el cert és que probablement està a l’abast de tothom.

Tota persona ha de buscar, trobar i gaudir d’aquelles coses, insignificants, que la fan feliç. I això ho dic mentre bec un got gros de Coca-Cola, on prèviament hi he posat tres glaçons de gel i una rodanxa de llimona. Un dels meus plaers insignificants, junt amb el d’escriure.

La Metròpolis del segle XXI

Fritz Lang ens presentava l’any 1927 una distopia difícil de pair. El film expressionista Metròpolis evocava a una realitat llunyana, un univers paral·lel on les desigualtats es feien evidents, explícites. Per una banda, sota terra, quasi fregant amb l’infern, els obrers que, sense descans, procuraven que la ciutat funcionés, que res no s’espatllés. Es limitaven a ser peces d’una maquinària gegant que servia perquè els de dalt gaudissin. A dalt de la metròpolis, tocant el cel sense Torre de Babel, el poder, els que es beneficien del què han construït i mantenen amb suor els de baix.

En definitiva, el director alemany ens mostrava una distopia en les formes. Però no en el contingut. I Lang n’era conscient. <<Entre el cervell i la mà ha de mediar el cor>>, era el leitmotiv de la pel·lícula que, amb una frase pels annals de la història del cinema, apostava per una relació més propera entre el treballador, el dèbil, i l’empresari, el poderós. Perquè al final, l’un entén que és complementari de l’altre, i no competència.

En ple segle XXI ens és impossible imaginar un univers sota terra on milers d’homes-massa treballin plegats perquè uns pocs tinguin el plaer de tenir plaers. Però si a Metròpolis aquesta situació s’explicitava, a l’actualitat està implícit. No es fa evident però s’evidencia. En una època on les tecnocràcies s’imposen deixant pas a la racionalitat, dirigida, per davant del sentiment (que evoca als anhels de la ciutadania), és important tornar a visionar l’obra mestra de Lang, i recordar-ne el missatge.

Per molt que el cervell cregui que és la part vital de qualsevol cos, la conditio sine qua non, el fet és que un cervell en un pot de formol no acompleix cap funció. Necessita connectar amb altres parts del cos per funcionar amb el màxim rendiment.

Senyors que esteu dalt de la Metròpolis, ajudeu i sereu ajudats.Image