Sobre la vaga i l’esquerra

Avui dia 14 de novembre ha estat el dia del què i del qui. El què és una vaga general que demana tirar enrere una injusta reforma laboral, tornar a posar en valor els drets socials, no retallar ni en sanitat ni en ensenyament i, entre moltes coses més, que es frenin les desigualtats. En el qui no ens posarem mai d’acord pel què fa a xifres, però sí que uns quants centenars de milers de ciutadans de tot el país han estat els protagonistes d’aquesta vaga. Però hi ha un altre qui, els qui portaran aquest sentiment, aquestes protestes, al Congrés dels Diputats. Però, realment existeix aquest qui? Existeix algú que representi políticament a aquests ciutadans?

“D’Alema, di’ una cosa di ‪sinistra, di’ una cosa anche non di sinistra, una cosa di civilta’, D’Alema di’ una cosa, qualcosa , reagisci!, exclamava desesperat Nanni Moretti a la pel·lícula Aprile, mentre veia un debat entre Silvio Berlusconi i Massimo D’Alema, candidat pel partit socialdemòcrata.

La vaga del 14 de novembre evidencia una vegada més que no només hi ha una crisi econòmica i financera sinó que hi ha una crisi social molt important. Hi ha crisis a les llars i les llars no es senten recolzades. Perquè la crisi també és política, i concretament de l’esquerra.

El missatge del 14N és també la impotència de no ser escoltats. La impotència de no tenir una veu, o un altaveu, que parli per ells a la cambra de diputats. I la busca desesperada d’un líder, d’algú que toqui de peus a terra i a la vegada faci front a les polítiques liberals que es critiquen des de la manifestació. El que, en teoria és el partit majoritari d’esquerres és el mateix que fa pocs mesos va tirar enrere la reforma de la llei hipotecaria i que, ara cínicament, fa veure que en lamenta les conseqüències. Els sindicats cada cop tenen menys credibilitat. Per una banda, perquè la seva feina a Espanya de moment és dubtosa quant a efectes i, per altra banda, perquè continuen rebent subvencions del govern. Fins que aquests no siguin realment autònoms no es tornaran a guanyar la confiança dels treballadors.

Quant al tema dels piquets ‘informatius’ no hi ha debat. La base de tot moviment, de tota protesta, és el respecte. La pluralitat d’opinions és essencial en un estat democràtic i la vaga és un dret que té qualsevol ciutadà. Però el dret a escollir és fonamental i forma part de la llibertat de l’individu. Llibertat que després es reclama en forma col·lectiva. En tot cas, els piquets no representen a la gran majoria de persones que es manifesten pacíficament per unes causes comprensibles.

La crisi econòmica i financera, la crisi social, seguirà doncs comandada per la dreta, a l’espera d’un líder que sigui capaç de transformar les protestes del carrer en propostes polítiques. Mentrestant, el Partit Alfa —denominació d’Enric Juliana— continuarà governant amb la màxima tranquil·litat que li reporta no tenir oposició.

Cartell del Partito Democratico, partit majoritari d’esquerres a Itàlia

Anuncis

La Metròpolis del segle XXI

Fritz Lang ens presentava l’any 1927 una distopia difícil de pair. El film expressionista Metròpolis evocava a una realitat llunyana, un univers paral·lel on les desigualtats es feien evidents, explícites. Per una banda, sota terra, quasi fregant amb l’infern, els obrers que, sense descans, procuraven que la ciutat funcionés, que res no s’espatllés. Es limitaven a ser peces d’una maquinària gegant que servia perquè els de dalt gaudissin. A dalt de la metròpolis, tocant el cel sense Torre de Babel, el poder, els que es beneficien del què han construït i mantenen amb suor els de baix.

En definitiva, el director alemany ens mostrava una distopia en les formes. Però no en el contingut. I Lang n’era conscient. <<Entre el cervell i la mà ha de mediar el cor>>, era el leitmotiv de la pel·lícula que, amb una frase pels annals de la història del cinema, apostava per una relació més propera entre el treballador, el dèbil, i l’empresari, el poderós. Perquè al final, l’un entén que és complementari de l’altre, i no competència.

En ple segle XXI ens és impossible imaginar un univers sota terra on milers d’homes-massa treballin plegats perquè uns pocs tinguin el plaer de tenir plaers. Però si a Metròpolis aquesta situació s’explicitava, a l’actualitat està implícit. No es fa evident però s’evidencia. En una època on les tecnocràcies s’imposen deixant pas a la racionalitat, dirigida, per davant del sentiment (que evoca als anhels de la ciutadania), és important tornar a visionar l’obra mestra de Lang, i recordar-ne el missatge.

Per molt que el cervell cregui que és la part vital de qualsevol cos, la conditio sine qua non, el fet és que un cervell en un pot de formol no acompleix cap funció. Necessita connectar amb altres parts del cos per funcionar amb el màxim rendiment.

Senyors que esteu dalt de la Metròpolis, ajudeu i sereu ajudats.Image