Primeres impressions (superficials) sobre la política italiana

–       Mario Monti, cap del govern italià, ha dimitit per acabar amb el govern tecnòcrata imposat des de la Unió Europea i ha refusat annexionar-se a la coalició de centre-dreta. Ha posat a disposició dels partits el seu pla de reformes per aquells qui el vulguin aplicar. Les eleccions es celebraran el febrer del 2013.

–       Monti, qui els italians refusaven en un inici, ha acabat sent un “polític” molt valorat entre els ciutadans, que veuen com les polítiques tecnòcrates han ajudat a arreglar, en la mesura del possible, la desastrosa herència que havien rebut de Berlusconi.

–       Al contrari d’Espanya i més tirant cap a Catalunya, l’arc parlamentari està molt fragmentat, però la majoria de partits sempre s’acaben organitzant en dues grans coalicions que representen l’esquerra i la dreta. En aquests moments, ja que els noms sempre varien, el Partito Democratico i el Popolo della Libertá.

–       Hi ha un partit independentista al nord d’Itàlia, la Lega Nord, que vol la independència de la zona de Padània, sobretot perquè creuen que el nord finança al sud de forma injusta. A diferència del moviment sobiranista català, la Lega Nord, qui representa els independentistes, és un partit de dretes i xenòfob. Aquest partit sempre, o quasi, s’ha aliat en coalició amb els conservadors. Últimament, per tant, amb Berlusconi.

–       Demografia i vots: A la zona de Padània, al nord, es disputen els vots sobretot entre la Lega Nord i el Popolo della Libertá. Al sud de Padània, des de Bologna, i fins a Roma, guanyen les esquerres. Al sud, generalment guanya la dreta. A la illa de Sardenya, els vots estan força dividits.

–       Pel Partito Democratico, que representa el centre-esquerra, el candidat serà, després de les primàries de novembre, Pier Luigi Bersani, un polític amb molta experiència i que representa els vells valors de l’esquerra. Enfront, a les primàries, tenia un joveníssim Matteo Renzi, alcalde de Florència i que alguns titllen de “berlusconià” pel to i el contingut dels seus discursos, populistes, i que va estar a punt de ser la sorpresa a les primàries. Les seves idees es basaven en reformar, de dalt a baix, l’esquerra.

–       Pel Popolo della Libertá, el partit conservador, Berlusconi es tornarà a presentar a unes eleccions. Angelino Alfano, qui havia de ser inicialment el candidat pel 2013, no tenia prou carisma per derrotar Bersani, va pensar Berlusconi, així que, en un gir cinematogràfic inesperat, ‘Il Cavaliere’ va dir, el 5 de desembre d’aquest any, que s’havia de presentar a les eleccions. Que era necessari, i que ho feia per Itàlia.

–       El Vaticà no està representat de forma explícita a l’arc parlamentari, però representa una força política molt gran i que actua tant en la dreta com en l’esquerra i representa, encara a Itàlia, una influència molt important dins el poder econòmic i polític.

–       Les eleccions de 2013 es preveuen dures pels dos candidats, tot i que alguns diuen que Berlusconi, a l’anterior legislatura, va sobrepassar un límit. Si els italians tenen cap, o el retroben després del rentat dels mitjans berlusconians durant generacions, no deixaran que ‘Il Cavaliere’ torni a vèncer unes eleccions i espatlli el que ‘Il professore’ Monti (la de posar sobrenoms és una tradició que hem d’exportar) ha fet per Itàlia durant aquests 13 mesos al govern.l43-bersani-monti-berlusconi-111205185611_big