La supèrbia occidental

Quan mirem al nostre voltant, i parlo d’algú que ho fa des d’Espanya, França, els Estats Units, Alemanya o Itàlia…quan ho fem, no parem de veure avenços tecnològics, gent connectada per aquí i per allà, aparells petits que ens permeten fer “grans coses”, en definitiva, i des del nostre punt de vista, veiem una societat que avança. I si avança és gràcies a la intel·ligència dels països avançats, que anomenem del primer món, que tira endavant tota la resta, que pot presumir de la millor tecnologia del món i pot donar lliçons als demés, perquè, relacionant-ho, som més intel·ligents.

Aquí, el problema real de tots aquests pensaments, orientats per la mirada occidental, de nou, és que l’axioma és fals. Partim de la seguretat suprema que la tecnologia és símbol absolut de la intel·ligència. I més que això, que tecnologia significa intel·ligència. Però, la intel·ligència tal i com la coneixem està totalment occidentalitzada. De petits, a tots ens han fet la prova del quocient intel·lectual, que deia qui era més o menys apte, o vàlid, per formar part de la societat. Però no s’especificava de quina.

Fa uns anys es va fer un experiment que consistia a fer viure durant uns dies a un habitant de tribu africana, a un país occidental. Tothom es reia d’ell, no sabia fer res. Òbviament no sabia el que era un ordinador, no sabia què era o com funcionava el transport per la ciutat, no comprenia que hagués de comprar menjar, etc. El cas és que l’experiment també es va fer a la inversa. Era un occidental, habitant d’una gran ciutat, el que va passar uns dies a la tribu africana. Com podeu imaginar, era el “tonto” del poble. No sabia pescar, o caçar, o curar-se una ferida. En definitiva, tant un com l’altre eren ximples quan els treies de la seva civilització. Això ens fa veure que la intel·ligència depèn d’un context i és inherent i exclusiva d’aquest.

Tota la vida hem viscut pensant, i el meu pessimisme em fa pensar que continuarem de la mateixa manera, que els occidentals som la força, la raó, els que saben com fer les coses.

Ens trobem actualment en una crisi econòmica que ve sumada a una gran crisi de valors, encara que aquesta fa anys que es diu que hi és. Potser, Occident hauria de fer autocrítica i pensar que intel·ligència no està associada a tecnologia, sinó a valors. Que un país intel·ligent és aquell que no fomenta els valors de l’egoisme, del materialisme, de la competitivitat a tot preu, de la ignorància o de la supèrbia. Potser un país intel·ligent és aquell que comença i acaba amb el valor absolut, el que permet tota la resta: el respecte.