La vida de l’home gris

La televisió o el cinema són dos dels grans motors i creadors d’imaginaris socials i individuals. Són els grans generadors d’expectatives. Són qui adjudiquen el tipus de vida que un individu ha de portar. El tipus de vida correcte, s’entén. Perquè si portes un altre tipus de vida, ets diferent. En les dues plataformes hi trobem vides d’èxit, gent que ho té tot, que fa realitat els seus somnis. En definitiva, se’ns ven gent feliç, amb models de vida moltes vegades artificials, però, al cap i a la fi, materialment exitosos. Trobem persones que han aconseguit grans béns, materials, casant-se amb gent, explicant les seves coses i sense haver de passar per la gran llosa d’estudiar, aquesta cosa que volen que fem els professors i que no serveix per res. Perquè, total, qui aplica equacions a la vida real? I és més, qui aplica integrals als platós de televisió? Es parla d’altres tipus d’integrals, allà.

L’home i la dona grisos, asseguts al sofà, amb mirada impertèrrita, devoren vides alienes triomfants. I l’inconscient treballa. Perquè són grisos, i ho deixen a l’inconscient. D’aquesta manera, quasi sense adonar-se’n, creen referents i referències. Quan s’aixequen del sofà, al cap d’unes hores, la comparació és inevitable. La vida material de l’home gris és encara més gris si es compara amb l’home d’or de la televisió. O amb aquell home que surt en aquella pel·lícula. Que és un personatge, que té un guió, que el petó amb la dona guapa està escrit. Però és un referent per l’home gris. Aquella és la vida de veritat. Donar-se un petó amb la dona guapa. I després? I després passejar per una platja, a mitja tarda i a l’estiu, mentre t’enfoca una camera amb un Gran Pla General. I després? I després els títols de crèdit.

Aquest mateix home, que segons l’hora del dia canvia la tonalitat de gris, amb la seva dona, que canvia de gris segons en quin dia es troba de l’ovulació, va al cine, a veure Spiderman. Ara els superherois s’han posat molt de moda, perquè tracta d’homes grisos, molt grisos, que aconsegueixen fer-se d’or, i tenir èxit, i fer petons a dones guapes. I l’home, d’un gris lluminós, surt de la sala amb una barra verda d’autoestima carregada al 100%, que s’esmicola mica en mica a cada minut que passa, perquè no és Superman, i no pot salvar dones que cauen d’un centvinticinquè pis d’una torre alta, que està en una ciutat on no anirà mai.

L’home gris, ja sense la dona gris, perquè són grisos i a vegades necessiten canviar un gris clar per un gris més fosc, obre el diari i llegeix que la depressió és una de les grans epidèmies del segle XXI. L’home gris pensa que es sent deprimit, o que té un principi de depressió, o que està trist. I no sap perquè. Però ho deixa córrer. Això de pensar ho deixa a l’inconscient, que no descansa.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s