Sobre la vaga i l’esquerra

Avui dia 14 de novembre ha estat el dia del què i del qui. El què és una vaga general que demana tirar enrere una injusta reforma laboral, tornar a posar en valor els drets socials, no retallar ni en sanitat ni en ensenyament i, entre moltes coses més, que es frenin les desigualtats. En el qui no ens posarem mai d’acord pel què fa a xifres, però sí que uns quants centenars de milers de ciutadans de tot el país han estat els protagonistes d’aquesta vaga. Però hi ha un altre qui, els qui portaran aquest sentiment, aquestes protestes, al Congrés dels Diputats. Però, realment existeix aquest qui? Existeix algú que representi políticament a aquests ciutadans?

“D’Alema, di’ una cosa di ‪sinistra, di’ una cosa anche non di sinistra, una cosa di civilta’, D’Alema di’ una cosa, qualcosa , reagisci!, exclamava desesperat Nanni Moretti a la pel·lícula Aprile, mentre veia un debat entre Silvio Berlusconi i Massimo D’Alema, candidat pel partit socialdemòcrata.

La vaga del 14 de novembre evidencia una vegada més que no només hi ha una crisi econòmica i financera sinó que hi ha una crisi social molt important. Hi ha crisis a les llars i les llars no es senten recolzades. Perquè la crisi també és política, i concretament de l’esquerra.

El missatge del 14N és també la impotència de no ser escoltats. La impotència de no tenir una veu, o un altaveu, que parli per ells a la cambra de diputats. I la busca desesperada d’un líder, d’algú que toqui de peus a terra i a la vegada faci front a les polítiques liberals que es critiquen des de la manifestació. El que, en teoria és el partit majoritari d’esquerres és el mateix que fa pocs mesos va tirar enrere la reforma de la llei hipotecaria i que, ara cínicament, fa veure que en lamenta les conseqüències. Els sindicats cada cop tenen menys credibilitat. Per una banda, perquè la seva feina a Espanya de moment és dubtosa quant a efectes i, per altra banda, perquè continuen rebent subvencions del govern. Fins que aquests no siguin realment autònoms no es tornaran a guanyar la confiança dels treballadors.

Quant al tema dels piquets ‘informatius’ no hi ha debat. La base de tot moviment, de tota protesta, és el respecte. La pluralitat d’opinions és essencial en un estat democràtic i la vaga és un dret que té qualsevol ciutadà. Però el dret a escollir és fonamental i forma part de la llibertat de l’individu. Llibertat que després es reclama en forma col·lectiva. En tot cas, els piquets no representen a la gran majoria de persones que es manifesten pacíficament per unes causes comprensibles.

La crisi econòmica i financera, la crisi social, seguirà doncs comandada per la dreta, a l’espera d’un líder que sigui capaç de transformar les protestes del carrer en propostes polítiques. Mentrestant, el Partit Alfa —denominació d’Enric Juliana— continuarà governant amb la màxima tranquil·litat que li reporta no tenir oposició.

Cartell del Partito Democratico, partit majoritari d’esquerres a Itàlia